Passa al contingut principal

REPTEU L'INEFICÈNCIA DE LA CULTURA RETALLADA AMB UN SOMRIURE DESOBEDIENT!

Desenvolupament de productes editorials multimèdia. Aquest és el nom del curs de Formació Ocupacional que estic realitzant i la raó per la qual aquest bloc ha estat inactiu fins ara. Tot i que vaig molt atabalada amb aquesta formació (poc m'imaginava que el món de les webs tingués tants camins amagats), una efemèride m'ha fet decidir escriure quatre ratlles.
El 28 de maig s'ha celebrat el centenari de la Biblioteca de Catalunya. Curiosament, un dia abans havia estat l'aniversari de l'autora del LM. 162 anys ens separen cronològicament, però tenim en comú la nostra vocació de servei a la cultura.

En el cas de la màxima institució bibliotecària del país aquesta voluntat és innegable. En el meu, he hagut de mirar cap a altres direccions. És per això que escric aquest post que no recomana llibres ni presenta cap escrit inèdit. Parla d'impotència.

De la impotència de saber que són moltes i molt preparades les persones que han de deixar els seus somnis perquè no hi ha ajuda per complir-los. De la impotència de saber que persones que estan realitzant una magnífica col·laboració per a que tothom tingui accés a la cultura no se'ls hi reconegui com és de justícia econòmica fer-ho. Finalment, viscut en carns pròpies, de la impotència de veure com una entitat que hauria d'emparar-te  no ho fa.

No descobriré la sopa de l'all si dic que ara tot va malament, estem en crisi, no hi ha treball. Tot això són discursos repetits fins l'esgotament. Però crec que el què fa realment gran una persona, un col·lectiu o un país és l'atenció que té cap als més desafortunats. Se poden tenir equipaments fantàstics, se pot disposar d'una col·lecció fabulosa, se poden crear serveis innovadors. Però què és tot això sense lo més elemental, les persones que mouen tot aquest engranatge?

És per això que goso dir als quatre vents que els òrgans de poder dedicats a la cultura, i en especial al món biblioteconòmic i documental, haurien de girar la vista cap a l'ampli grup de professionals que ens trobem sense possibilitats de seguir amb la nostra vocació. Desitjo que la Biblioteca de Catalunya, com a capdavantera de les biblioteques del país, pugui complir molts anys més posant èmfasi amb les persones que hi col·laboren amb el seu esforç i dedicació i repartides arreu del Principat. Desitjo que el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, a punt de renovar junta, vetlli pels seus col·legiats però també pels altres professionals, els que no poden assumir la taxa de col·legiat/da.

I acabo aquest post animant a tots els companys i companyes que, malgrat els temps que estan corrent; continuen al peu del canó llençant coneixement i cultura en lloc de bombes i malhumor.  Seguiu així! Reptant l'ineficència de la cultura retallada amb un somriure desobedient.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA SABA DELS RECORDS

VALLÈS, Tina. La Memòria de l'arbre . Barcelona : Anagrama, 2017. (Llibres Anagrama, 34) 218 p. " Em puc posar content? " Això és el que es pregunta el Jan quan sap que els seus avis vindran a viure amb els seus pares i ell a la ciutat. Un canvi que hauria de ser una bona notícia. Però l'actitud dels pares fa dubtar el protagonista de La Memòria de l'arbre que té una relació molt estreta amb el seu avi. Tots dos es diuen igual. Però al Jan li falta la O de Joan. Sembla que sigui una lletra més. El Jan prompte descobrirà que les coses i rutines aparentment sense importància poden ser les respostes a les preguntes incòmodes. La novel·la guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la té un narrador protagonista molt especial. Jan es fa preguntes alhora que vol evitar les respostes. Gràcies a que el seu avi li explica com els arbres poden tenir memòria i records, el nen s'enfronta a una veritat molt amarga. La seva inquietud es transmet als lectors i

UNA NOIA FESTEJADA PER LA HISTÒRIA

GARCIA-PLANAS, Plàcid ; SAURA, Gemma. La Noia de la Pirelli. Barcelona : Columna, 2016. (Clàssica ; 1080) 243 p. Entre els jocs de l'atzar i les ganes de sortir-se'n, la seva vida ha estat tan llarga com extraordinària, una memòria que travessa els nusos de la història catalana, espanyola i europea del segle XX. Aquesta frase resumeix l'obra dels periodistes Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura. El seu naixement és, si més no, curiós. Roser Ferran Gayet és una senyora de cent anys que van descobrir gràcies a un detectiu privat. En el trascurs de la recerca de dades per a un treball sobre les accions de César Gómez Ruano, l'investigador va topar amb la Roser, vídua d'un amic del periodista espanyol objecte del treball. Amb ella, van descobrir la valenta vida d'una dona decidida que va caure enmig dels batecs de la història més convulsa del segle XX. Engendrada quan va esclatar la Gran Guerra a Europa el 1915, Roser Ferran Gayet és una de les poques

EL BALL QUE ENS MARCA LA MÚSICA DE LA VIDA

SALVADÓ, Albert i Anna Tohà. El Ball de la vida . Barcelona : Meteora, 2016. 248 p. (Cronos ; 27) " No us heu de sentir culpables de res, perquè el ball de la vida és imprevisible i tots ballem al so de la música que ella compon ". Aquesta frase engendra una lliçó que l'Anna Tohà, una dels dos protagonistes d'aquesta emotiva història, ha après durant el periple viscut juntament amb el seu fill Evarist. El Ball de la vida comença en un hospital de Bordeus quan l'Anna ha de prendre una decisió molt arriscada. Les conseqüències poden limitar el futur del seu fill, doncs si dóna el seu consentiment per a la realització d'una traqueotomia l'Evarist haurà de viure dependent d'una cànula. Mentre espera a la cafeteria de l'hospital, l'Anna rememora el fatídic dia que una moto va atropellar l'Evarist a Encamp partint-li de mig a mig la seva vida. A partir d'aquell terrible moment, l'Anna i tota la seva família es neguen a deixar mo