Passa al contingut principal

REPTEU L'INEFICÈNCIA DE LA CULTURA RETALLADA AMB UN SOMRIURE DESOBEDIENT!

Desenvolupament de productes editorials multimèdia. Aquest és el nom del curs de Formació Ocupacional que estic realitzant i la raó per la qual aquest bloc ha estat inactiu fins ara. Tot i que vaig molt atabalada amb aquesta formació (poc m'imaginava que el món de les webs tingués tants camins amagats), una efemèride m'ha fet decidir escriure quatre ratlles.
El 28 de maig s'ha celebrat el centenari de la Biblioteca de Catalunya. Curiosament, un dia abans havia estat l'aniversari de l'autora del LM. 162 anys ens separen cronològicament, però tenim en comú la nostra vocació de servei a la cultura.

En el cas de la màxima institució bibliotecària del país aquesta voluntat és innegable. En el meu, he hagut de mirar cap a altres direccions. És per això que escric aquest post que no recomana llibres ni presenta cap escrit inèdit. Parla d'impotència.

De la impotència de saber que són moltes i molt preparades les persones que han de deixar els seus somnis perquè no hi ha ajuda per complir-los. De la impotència de saber que persones que estan realitzant una magnífica col·laboració per a que tothom tingui accés a la cultura no se'ls hi reconegui com és de justícia econòmica fer-ho. Finalment, viscut en carns pròpies, de la impotència de veure com una entitat que hauria d'emparar-te  no ho fa.

No descobriré la sopa de l'all si dic que ara tot va malament, estem en crisi, no hi ha treball. Tot això són discursos repetits fins l'esgotament. Però crec que el què fa realment gran una persona, un col·lectiu o un país és l'atenció que té cap als més desafortunats. Se poden tenir equipaments fantàstics, se pot disposar d'una col·lecció fabulosa, se poden crear serveis innovadors. Però què és tot això sense lo més elemental, les persones que mouen tot aquest engranatge?

És per això que goso dir als quatre vents que els òrgans de poder dedicats a la cultura, i en especial al món biblioteconòmic i documental, haurien de girar la vista cap a l'ampli grup de professionals que ens trobem sense possibilitats de seguir amb la nostra vocació. Desitjo que la Biblioteca de Catalunya, com a capdavantera de les biblioteques del país, pugui complir molts anys més posant èmfasi amb les persones que hi col·laboren amb el seu esforç i dedicació i repartides arreu del Principat. Desitjo que el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, a punt de renovar junta, vetlli pels seus col·legiats però també pels altres professionals, els que no poden assumir la taxa de col·legiat/da.

I acabo aquest post animant a tots els companys i companyes que, malgrat els temps que estan corrent; continuen al peu del canó llençant coneixement i cultura en lloc de bombes i malhumor.  Seguiu així! Reptant l'ineficència de la cultura retallada amb un somriure desobedient.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA SABA DELS RECORDS

VALLÈS, Tina. La Memòria de l'arbre . Barcelona : Anagrama, 2017. (Llibres Anagrama, 34) 218 p. " Em puc posar content? " Això és el que es pregunta el Jan quan sap que els seus avis vindran a viure amb els seus pares i ell a la ciutat. Un canvi que hauria de ser una bona notícia. Però l'actitud dels pares fa dubtar el protagonista de La Memòria de l'arbre que té una relació molt estreta amb el seu avi. Tots dos es diuen igual. Però al Jan li falta la O de Joan. Sembla que sigui una lletra més. El Jan prompte descobrirà que les coses i rutines aparentment sense importància poden ser les respostes a les preguntes incòmodes. La novel·la guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la té un narrador protagonista molt especial. Jan es fa preguntes alhora que vol evitar les respostes. Gràcies a que el seu avi li explica com els arbres poden tenir memòria i records, el nen s'enfronta a una veritat molt amarga. La seva inquietud es transmet als lectors i...

L'ESCOLA ENCARA ÉS UN MALSON

BOSCH, Lolita. La Ràbia Barcelona: Ara Llibres, 2016.170 p. Ràbia és el sentiment que té el lector quan acaba la novel·la del títol homònim. Guanyadora del premi Roc Boronat, Lolita Bosch explica una història terriblement verídica. Amb principis de capítols repetitius, frases contundents i paraules despullades de qualsevol artifici; l'autora retrata el seu infern particular. Aconsegueix transmetre una angoixa tan impactant com un cop de puny a qui s'endinsa en el seu univers maltractat i en el de molts altres nois i noies que estan patint bullying. Bullying. Assetjament escolar segons la viquipèdia. Ferides perennes al cos de les víctimes segons Lolita Bosch. I ràbia. Ràbia resultant del calvari que va viure l'autora dels catorze als disset anys quan va haver de canviar de casa. A la recerca d'unes prometedores oportunitats per a la seva família i per a ella mateixa, va deixar el lloc on havia romàs fins aquell moment. De la sencillesa del seu poble va passar...

EL PRISIONERO DEL CIELO S'ALLIBERA AL PAPER

La darrera obra de Carlos Ruiz Zafón és la tercera que configura la tetralogia El Cementerio de los Libros Olvidados . A El Prisionero del Cielo , Ruiz Zafón torna a fer gala de l'obscuritat de Barcelona. Però aquest cop, la ciutat és retratada amb un to molt més amable. Si bé els horrors de la postguerra es retraten amb tota la seva cruesa, també hi ha lloc per al penediment, la redempció i la protecció. Gran part de l'obra és un salt enrere de la duresa dels anys 40 a la presó del castell de Montjuïc. Allà hi roman un ser, Fermín Romero de Torres, que coneix a David Martín, l'escriptor maleït de El Juego del Ángel . Destí final de molts infeliços, el castell de Montjuïc és testimoni del pacte que fa Fermín Romero de Torres amb Martín, i amb ell mateix, per cuidar Daniel Sempere, el fill de Isabella, la deixeble de l'escriptor. Al mateix temps que Romero de Torres li relata l'assassinat de la seva mare, el ressentiment i la gelosia s'apoderen de Daniel. En ...