Desenvolupament de productes editorials multimèdia. Aquest és el nom del curs de Formació Ocupacional que estic realitzant i la raó per la qual aquest bloc ha estat inactiu fins ara. Tot i que vaig molt atabalada amb aquesta formació (poc m'imaginava que el món de les webs tingués tants camins amagats), una efemèride m'ha fet decidir escriure quatre ratlles.
El 28 de maig s'ha celebrat el centenari de la Biblioteca de Catalunya. Curiosament, un dia abans havia estat l'aniversari de l'autora del LM. 162 anys ens separen cronològicament, però tenim en comú la nostra vocació de servei a la cultura.
En el cas de la màxima institució bibliotecària del país aquesta voluntat és innegable. En el meu, he hagut de mirar cap a altres direccions. És per això que escric aquest post que no recomana llibres ni presenta cap escrit inèdit. Parla d'impotència.
De la impotència de saber que són moltes i molt preparades les persones que han de deixar els seus somnis perquè no hi ha ajuda per complir-los. De la impotència de saber que persones que estan realitzant una magnífica col·laboració per a que tothom tingui accés a la cultura no se'ls hi reconegui com és de justícia econòmica fer-ho. Finalment, viscut en carns pròpies, de la impotència de veure com una entitat que hauria d'emparar-te no ho fa.
No descobriré la sopa de l'all si dic que ara tot va malament, estem en crisi, no hi ha treball. Tot això són discursos repetits fins l'esgotament. Però crec que el què fa realment gran una persona, un col·lectiu o un país és l'atenció que té cap als més desafortunats. Se poden tenir equipaments fantàstics, se pot disposar d'una col·lecció fabulosa, se poden crear serveis innovadors. Però què és tot això sense lo més elemental, les persones que mouen tot aquest engranatge?
És per això que goso dir als quatre vents que els òrgans de poder dedicats a la cultura, i en especial al món biblioteconòmic i documental, haurien de girar la vista cap a l'ampli grup de professionals que ens trobem sense possibilitats de seguir amb la nostra vocació. Desitjo que la Biblioteca de Catalunya, com a capdavantera de les biblioteques del país, pugui complir molts anys més posant èmfasi amb les persones que hi col·laboren amb el seu esforç i dedicació i repartides arreu del Principat. Desitjo que el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, a punt de renovar junta, vetlli pels seus col·legiats però també pels altres professionals, els que no poden assumir la taxa de col·legiat/da.
I acabo aquest post animant a tots els companys i companyes que, malgrat els temps que estan corrent; continuen al peu del canó llençant coneixement i cultura en lloc de bombes i malhumor. Seguiu així! Reptant l'ineficència de la cultura retallada amb un somriure desobedient.
El 28 de maig s'ha celebrat el centenari de la Biblioteca de Catalunya. Curiosament, un dia abans havia estat l'aniversari de l'autora del LM. 162 anys ens separen cronològicament, però tenim en comú la nostra vocació de servei a la cultura.
En el cas de la màxima institució bibliotecària del país aquesta voluntat és innegable. En el meu, he hagut de mirar cap a altres direccions. És per això que escric aquest post que no recomana llibres ni presenta cap escrit inèdit. Parla d'impotència.De la impotència de saber que són moltes i molt preparades les persones que han de deixar els seus somnis perquè no hi ha ajuda per complir-los. De la impotència de saber que persones que estan realitzant una magnífica col·laboració per a que tothom tingui accés a la cultura no se'ls hi reconegui com és de justícia econòmica fer-ho. Finalment, viscut en carns pròpies, de la impotència de veure com una entitat que hauria d'emparar-te no ho fa.
No descobriré la sopa de l'all si dic que ara tot va malament, estem en crisi, no hi ha treball. Tot això són discursos repetits fins l'esgotament. Però crec que el què fa realment gran una persona, un col·lectiu o un país és l'atenció que té cap als més desafortunats. Se poden tenir equipaments fantàstics, se pot disposar d'una col·lecció fabulosa, se poden crear serveis innovadors. Però què és tot això sense lo més elemental, les persones que mouen tot aquest engranatge?
És per això que goso dir als quatre vents que els òrgans de poder dedicats a la cultura, i en especial al món biblioteconòmic i documental, haurien de girar la vista cap a l'ampli grup de professionals que ens trobem sense possibilitats de seguir amb la nostra vocació. Desitjo que la Biblioteca de Catalunya, com a capdavantera de les biblioteques del país, pugui complir molts anys més posant èmfasi amb les persones que hi col·laboren amb el seu esforç i dedicació i repartides arreu del Principat. Desitjo que el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, a punt de renovar junta, vetlli pels seus col·legiats però també pels altres professionals, els que no poden assumir la taxa de col·legiat/da.
I acabo aquest post animant a tots els companys i companyes que, malgrat els temps que estan corrent; continuen al peu del canó llençant coneixement i cultura en lloc de bombes i malhumor. Seguiu així! Reptant l'ineficència de la cultura retallada amb un somriure desobedient.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada