Aquí vos passo un escrit de collita pròpia. Es tracta d'un conte inspirat en uns fets que van passar a Barcelona. Adivineu qui està parlant!
No suporto ser grapejada per esta
gentussa que va per les nits sense cap altra feina que tocar-mos ...
A les companyes no els importa. Tant d'una manera com d'una altra,
fan un servei públic. Però jo vaig nàixer de les bones i només me
pot tocar gent qualificada. D'acord amb la meva posició, estava al
millor lloc; a la cantonada, davant del caixer. Estava molt
tranquil·la. Ho estava fins que va arribar ella.
Venia cada nit i, ans d'entrar, vinga a
remenar-me fins al fons. Quina tírria que li tenia! Però lluny
d'anar-se'n a una altra banda, semblava que m'hagués agafat afecte.
Crec que vaig arribar a odiar-la. Per això, quan vaig sentir
rialles, me vaig quedar satisfeta. “Han vingut a ajudar-me!” vaig
pensar. I sí, me van empènyer dins. Finalment, veuria que no sóc
com les altres. Cremada d'odi, de cigarretes i d'alcohol, vaig
llençar-me contra ella. Estava boja. En lloc de fugir, se'm va
abraçar. Vaig veure-li un somriure. Quina idiota!
En fi, què hi puc dir? Que quina
llàstima? Que me sap mal? No, no tinc remordiments. Ha passat el què
ha passat i ara ella està en una gerra enterrada a un nínxol cedit
per l'ajuntament i jo, en comptes d'acabar els meus dies plàcidament
en una deixalleria; a les dependències de la policia, entre una
xeringa i una navalla mig partida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada