LA LECTURA DE ... CARME MOYA. LA PROFA ENSENYA UNA PETITA JOIA

És una tarda de meitat setembre. El cel amenaça de caure sota la ciutat. Faré tard com sempre que vaig amb el 14.

Al davant del mercat Galvany, m'està esperant la Carme. Un àtic amb una altura impressionant acull esta professora jubilada. Fa molts anys però que des de les Cases, o Casetes com ella anomena, va anar a parar a Alcanar, es va comprar una caseta blanca enganxada a d'altres cases que conformen un carrer empinat i ara sovint hi passa temporades. Les portes de casa seva, tant de l'àtic com de la caseta, sempre estan obertes per a totes les amistats i coneixences de la Carme. No és estrany, per tant, que sempre estigui envoltada de gent. Però també té estones de recolliment que utilitza per anar al cinema o al teatre, fer grans passejades i descobrir tresors amb la lectura.

Li agrada molt llegir i de fet participa en un grup de lectura. D'entre totes les obres literàries que l'han emocionada, ha triat La néta del senyor Linh de Philippe Claudel.

Aquest escriptor francès ha estat professor a diferents instituts de secundària. A la universitat de Nancy II ha exercit als estudis d'Antropologia Cultural i Literatura. Actualment, es dedica a escriure obres i guions per al cinema i la televisió. De fet, una de les seves creacions portades al cinema és Fa molt temps que t'estimo. Les seves obres solen tenir descripcions molt curtes i trames molt minimalistes. El tema majoritari d'aquestes és l'horror de la guerra. I aquí és on la Carme em parla de La néta del senyor Linh.

Fa un temps que va llegir aquesta novel·leta, però li va agradar molt. Va trobar que era un poemari malgrat l'aspror de la història. Fa un perfil del refugiat en el protagonista. Aquest és un senyor -un home gran- que fuig del seu país d'origen, el qual està en guerra, i va a parar a un país occidental. Duu a coll la seva néta. Hi ha l'exili geogràfic i un exili interior. Ell conserva la memòria del seu país. Ha perdut la seva família, els pares de la néta, i aleshores es troba perdudíssim en una ciutat immensa. No sent cap olor. La gent va corrent de pressa i no es parlen. Està ple de gent, però no parlen. Va parar a un lloc de refugiats temporalment. Allà també hi ha compatriotes, però no es porten bé amb ell. Desmitifica la creença que els refugiats són bona gent. És mentida. Llavors, en el temps que està en aquest refugi, fa amistat amb un autòcton -l'home gras, identificat com a senyor Bark- del país de destinació, d'arribada. La Carme troba molt interessant la forma com es comuniquen. Amb la pell, posant el braç a l'espatlla, amb el somrís. Parlen cadascú la seva llengua. El senyor Bark parla molt més, però al senyor Lihn li encanta sentir la música de la llengua encara que no entengui res. “Imagina't!”, diu la Carme, “una escriptura d'un llibre on hi hagi un diàleg de no paraules”. Al final, hi ha un acabament una mica sorprenent. La néta representa per al senyor exil·lat l'esperança perquè ha de procurar-li menjar, ha de cuidar-la. Li dóna sentit a la seva vida.

La novel·leta també retrata el país en guerra des del punt de vista del senyor Linh. Hi ha referents constants al paisatge, als camps d'arròs, a quan eren joves, a la seva dona. Tot això el manté viu. I, sobretot, aquesta amistat amb el senyor Bark que ha fet al país d'arribada.

La Carme recomana molt la lectura d'aquest llibre. Pensa que és un poema en un llenguatge molt escuet. És molt minimalista, però molt contundent, molt profund amb el mínim de paraules. És molt sintèctic i molt maco.

Me'l va deixar i me'l vaig llegir. Realment, puc afirmar que hi ha unes imatges precioses, unes emocions molt intenses i una trama commovedora. En definitiva, és una miniatura que pot ser un gran regal. I la Carme ens ha ensenyat aquesta petita joia de la literatura.