Passa al contingut principal

ON DEU SER LA MARE ... ? ON DEU SER EL MEU FILL ...?

VILA TORRES, Enrique J. Historias robadas : un conmovedor relato sobre las adopciones falsas en la España del siglo XX. Madrid : Planeta, 2011 (Historia viva ; Temas de hoy)



          Les preguntes amb que titulo aquesta entrada resulten sorprenents. Però si es llegeix Historias robadas, es comprèn el perquè d'aquestes qüestions. L'obra de l'advocat Enrique Vila va enfilant diverses trames inconcloses. Són trames verídiques, embrions dels casos que ha anat portant al llarg de la seva carrera professional sobre adopcions de legalitat més que dubtosa.
El mateix autor desconeix els seus orígens, doncs Enrique Vila fou un nen adoptat que, ja de jovenet, va percebre el trencament del fil de la seva història. Potser gràcies a això va estudiar Dret i es va especialitzar en les adopcions. Quan es va descobrir el terrible negoci de compra-venta de nadons que es va fraguar entre els anys 50 i 90 del segle passat, va gestar Historias robadas; recull d'històries truncades convertit en best-seller i esdevingut en mini-sèrie, la qual s'ha emès fa poc.

             Historias robadas fa un retrat sobre la terrible màfia de venta de bebès que va començar desprès d'acabada la Guerra Civil espanyola. Pels volts dels anys cinquanta el règim franquista, el bàndol vencedor, va prendre els nens de les mares republicanes per donar-los en “adopció” a parelles afins a la política imperant. Rere d'aquest fet luctuós, hi havia una clara intenció de redreçament dels nens de l'enemic. Tot i que disfressada d'una aparent benintencionalitat, la veritat és va ser una acció nefasta a bastament, tal com assenyala, i Vila ho remarca, el reportatge de la Montserrat Armengou Els nens robats del franquisme. Perquè, realment, no es tractava d'educar un sector de població com es pretenia fer creure en aquells temps, sinó de castigar de manera cruel les persones que no eren de la opinió de qui ostentava el poder, tot robant-los els fills.
 Lluny de desaparèixer, aquesta acció es va anar incrementant quan va arribar la Transició i en plena democràcia. D'una manera, segons Vila, encara més infame. L'acció reeducadora va esdevenir un negoci molt lucratiu. Es guanyaven diners. Però no es feia comerç amb productes qualssevol, sinó amb vides humanes. Enrique Vila aposta per la xifra de 300.000 nadons que van ser arrencats dels braços de les seves mares, literalment o amb enganys fent-los creure que els seus nens havien mort al moment del part.
Fa poc temps que s'ha destapat tota aquesta xarxa de tràfic humà. En l'actual època de les tecnologies de la informació i la societat del coneixement, les persones afectades per aquest “negoci” volen conèixer. Demanen explicacions i que la justícia condemni a tots aquells que van perpetrar els 300.000 delictes de robatori. Perquè no es van apropiar indegudament de coses, sinó de vides. Obres com Historias robadas, persones com Enrique Vila i associacions com Anadir han esdevingut en portaveus per a aquestes vides vilment preses i perdudes en els seus principis.



                 A cada història que explica, Enrique Vila ensucra els moments agradables. Crec que ho fa per a retratar en tota la seva cruesa tots els implicats en aquesta xarxa de tràfic de nadons. La lectura de Historias robadas és esfereïdora i deixa una sensació amarga. No obstant, Enrique Vila dóna veu a l'esperança i mostra que encara hi ha temps per a la justícia ja que, al contrari del que pensen molts advocats i jutges, aquests delictes no han prescrit. Per tant, encara pot haver una oportunitat que aquestes “històries robades” siguin tornades als seus propietaris reals: els pares i mares que els hi van prendre els fills i els mateixos nens i nenes, ara homes i dones, que poden recuperar-les.

                 De totes maneres, Historias robadas deixa el lector en suspens per dues raons. La primera és l'estupor que se sent al descobrir que això ha passat fa molt pocs anys. I la segona raó té forma de pregunta: hi ha alguna història robada a prop? O, encara més esgarrifós, la meva és una història real? Esperem que, més d'hora que tard, es vagin tornant les 300.000 històries. Lamentablement i encara que sembli mentida, potser hi hagi alguna vida robada que no serà retornada. Fins i tot, massa a prop.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA SABA DELS RECORDS

VALLÈS, Tina. La Memòria de l'arbre . Barcelona : Anagrama, 2017. (Llibres Anagrama, 34) 218 p. " Em puc posar content? " Això és el que es pregunta el Jan quan sap que els seus avis vindran a viure amb els seus pares i ell a la ciutat. Un canvi que hauria de ser una bona notícia. Però l'actitud dels pares fa dubtar el protagonista de La Memòria de l'arbre que té una relació molt estreta amb el seu avi. Tots dos es diuen igual. Però al Jan li falta la O de Joan. Sembla que sigui una lletra més. El Jan prompte descobrirà que les coses i rutines aparentment sense importància poden ser les respostes a les preguntes incòmodes. La novel·la guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la té un narrador protagonista molt especial. Jan es fa preguntes alhora que vol evitar les respostes. Gràcies a que el seu avi li explica com els arbres poden tenir memòria i records, el nen s'enfronta a una veritat molt amarga. La seva inquietud es transmet als lectors i

ÉRASE UNA VEZ UNA NIÑA LLAMADA ... ANA MARÍA

MATUTE, Ana María. Todos mis cuentos . Ilustraciones de David Molinero. 3ª ed. Barcelona : Lumen, 2002. 369 p. Érase una vez una niña llamada Ana María que nació en una época de sombras acaparadoras y tímidas luces. Era una niña enfermiza. A temprana edad ya tuvo que guardar cama debido a un par de ataques de riñón. Lejos de lamentarse por no poder salir de casa y correr a los campos y a los bosques cercanos, hizo una cosa muy especial. Poca gente puede hacer lo que hizo la niña Ana María.  Atrajo los bosques y los campos a su propia habitación. Así, con papel y lápiz, inventó un número infinito de aventuras que le permitían pasar los días de otoño de modo más placentero. Su cuarto se convertía en los inmensos salones de un palacio, la buardilla de una casona o el foso de un castillo. Sus muñecos eran sus compañeros de travesuras y demás acciones infantiles. Y los adultos eran amigos o enemigos a voluntad de la niña Ana María. Sin embargo, los adultos eran unos seres que hacían qu

UNA NOIA FESTEJADA PER LA HISTÒRIA

GARCIA-PLANAS, Plàcid ; SAURA, Gemma. La Noia de la Pirelli. Barcelona : Columna, 2016. (Clàssica ; 1080) 243 p. Entre els jocs de l'atzar i les ganes de sortir-se'n, la seva vida ha estat tan llarga com extraordinària, una memòria que travessa els nusos de la història catalana, espanyola i europea del segle XX. Aquesta frase resumeix l'obra dels periodistes Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura. El seu naixement és, si més no, curiós. Roser Ferran Gayet és una senyora de cent anys que van descobrir gràcies a un detectiu privat. En el trascurs de la recerca de dades per a un treball sobre les accions de César Gómez Ruano, l'investigador va topar amb la Roser, vídua d'un amic del periodista espanyol objecte del treball. Amb ella, van descobrir la valenta vida d'una dona decidida que va caure enmig dels batecs de la història més convulsa del segle XX. Engendrada quan va esclatar la Gran Guerra a Europa el 1915, Roser Ferran Gayet és una de les poques